Pregó 2012

Preàmbul.

Ves per on, un dia hora de sopar varen tocar la porta de ca nostra; era la batllessa i el regidor de festes. Directament, em varen dir que volien que jo fes el pregó de festes.
El primer que em va passar pel cap va ser: “quin mèrit tinc jo per ser pregoner de festes”.
Vaig demanar 24 hores per contestar.
Ja el mateix vespre, el meu raonament va ser, que el mèrit que jo tenia, igual que tots vosaltres, és ser d’aquest poble. Que no es necessitava més mèrit que ser del poble i estimar-lo; per això vaig decidir acceptar aquest repte i aquest honor.

Batllessa, regidors, moltes gràcies per concedir-me aquest honor, esper no decebre.
També vull donar les gràcies a tots vosaltres per escoltar-me. Gràcies a tots per endavant.

Anem a començar el pregó.

Pregó de festes Santa Praxedis 2012.

Santa Praxedis s’acosta
i jo no tinc cap dobler
no sé com ho he de fer
per alegrar l’amor vostre.
Com podeu veure aquesta és una cançó molt adient per encetar aquest parlament, donats els temps que corren, però també és una bona introducció, ja que l’antiguitat de la mateixa ens dóna un brot d’esperança, en el sentit de que ja n’hem passat altres, de temporades tan magres i difícils com aqueixa. Esperança que hem de refermar en aquests propers dies de festa, de bulla comunitària, de retrobament, amb les tradicions d’aquest poble. Tot plegat, les festes ens han de servir per carregar el nostre esperit d’esperança, d’il·lusió en un futur, no llunyà, més bo, més basat en valors morals, que no en valors materials.
Estic convençut de que ho aconseguirem.

Però el tema d’avui no és la “crisi”, sinó l’alegria d’entrar de ple a les nostres festes patronals. Santa Praxedis.

Com bé sabem, les festes en aquest poble, d’arrel pagesa, arriben després de la culminació del cicle dels cereals, (antany primera font d’ingressos) i d’omplir el rebost per a tot l’any. Era el moment de relaxar-se, de celebrar la bona anyada, i de prendre forces per la temporada d’ ametlles, figues i garroves.
També és per a nosaltres una aturada dins el que és quotidià; i ha de ser una font d’energia per afrontar la resta de l’any amb esperança i il·lusió.

Anem a veure quines eren les festes per a la nostra generació, baix el meu punt de vista, i la relació directa que hagi pogut tenir amb la nostra festa d’avui.

Des de que acabava l’escola fins a mitjans juliol el temps era llarg i el desig de que arribessin les festes, molt gran. El senyal de que les festes havien arribat era la instal·lació de més “cocaveteres” (Na Maria “des cocavets” venia cada diumenge), i amb elles altres tipus de llepolies i de joguines, molt senzilles: record les pilotes de cuir plenes de serradís i amb un elàstic, que tots fèiem servir per encalçar-nos, a veure qui feriria més fort a l’altre. També era un element per establir conversa amb les nines, i els més primerencs ja sabien quina nina havien de encalçar.

Recordem el dimoni, que crec que és l’element que més ha perdurat dins les festes, que acompanyava l’Ajuntament a completes i a l’ofici, i a més obria el cercavila per recollir joies, pràcticament el mateix que fa ara. Avui, però, la importància del dimoni és molt més gran ja que amb ell hi participem petits i grans, mentre que antany tant sols era una bulla dels més petits.

Record amb molt de plaer els xeremiers: un any venia la colla de Muro i l’altre venia la colla de Sencelles; llavors eren pràcticament les úniques colles que existien, autodidactes, que aplegaven el repertori directament dels seus mestres (pares o padrins). El so de les xeremies sols es sentia durant les festes, i amb paraules d’avui, diríem que era, i és la sintonia de Santa Praxedis.
Més endavant ens comencen a interessar les berbenes, i deixem de xerrar de pilotes de cuir i “cocaveteres” i comencem a parlar de:

- Qui duran a ses berbenes?
- I que t’hi deixaran anar?
- Fins quan pots vetllar?
- Has parlat amb ses nines?
- Na fulana que hi serà?.

Era un despertar a una nova etapa de la vida.
D’aquesta etapa, tots els aquí presents en tenim un caramull d’ anècdotes i recordances. Feis un esforç i ara recordau-les amb alegria… Segurament, a molts de vosaltres, se vos dibuixarà un somriure a la cara i vos donarà tema per xerrar avui vespre.

Les berbenes, durant una època relativament llarga, varen ser el signe extern de si les festes eren bones o xereques. Si hi havia uns bons conjunts dèiem que les festes eren molt bones, i en cas contrari dèiem: “sempre fan el mateix”. Hi havia una espècie de competició entre els pobles de veïnat per aconseguir, dintre de les seves possibilitats, els millors grups musicals del moment.

Però, això necessitava inversió, doblers, a més implicava un risc. Aquest risc no el podia córrer l’Ajuntament i, per això, durant uns anys les berbenes eren organitzades per algun particular.

A Petra va ser així durant uns anys amb més o menys guanys per als organitzadors, i arribem a l’any 1972, un any desprès de les famoses festes dels “Diablos” (qualcú encara se’n recorda), i un grup de joves ens plantegem dur les festes.

De manera incomprensible, situeu-vos a l’any 1972 , i poseu-vos dins el cap, que els joves que preteníem aquella fita, estàvem entre els 17 i 19 anys, l’Ajuntament va acceptar, i ens donaren el vist i plau, amb les següents condicions: per anar a completes hi havia d’haver la banda de música, i per anar a l’ofici, els xeremiers. A canvi d’ això i un ajut econòmic podíem fer les festes.

Aquí neix el concepte de festes participatives en aquest poble, de festes per a tothom i no solament oficials.

Va ser un estiu ple de feina (un mes i mig per tancar un programa de festes i dur-lo a terme) ple de noves experiències, d’aprendre a fer feina en equip de conèixer-nos entre nosaltres no solament com a companys de bauxa, sinó com a persones que comparteixen un projecte, que té una vessant econòmica. Varen anar bé.

A partir d’ aquest any, i després de que aquests joves obríssim camí, les festes passaren a ser organitzades per entitats esportives o culturals del poble, com una forma més de recaptar diners per als clubs que representaven.

Una de les entitats que més va participar en les festes va ser la U.E. Petra, i a través d’ella me torn trobar immers en l’organització de les festes. Festes que en aquell moment tenien dos components, primerament el d’ oferir al poble unes festes allà on hi cabessin totes les activitats (ciclisme, tir, ball de bot, festes infantils etc), i després un component econòmic important, a través de les berbenes. En aquests temps s’introduïren festes per als al·lots, amb grups especials per a ells, ja que fins aleshores només tenien el dimoni i les cucanyes.

Al llarg dels anys vàrem agafar experiència i s’aconseguí, combinar els dos aspectes, de manera que els guanys econòmics fossin prou elevats i incrementessin de manera substancial la caixa del club. Record especialment els anys en els que vingueren en Miguel Gallardo (estrella en aquells moments, que ens va demanar un “camerino” amb mirall; nosaltres el posàrem a una aula de l’escola vella), els Diablos (aquesta vegada vingueren), els Javaloyas (diversos anys) etc.

Això és el que fèiem en aquells anys en els que jo vaig viure les festes dintre de la seva organització, temps de records inesborrables amb anècdotes diverses, i experiències que m’han servit al llarg de la meva vida, sobretot en l’aspecte del coneixement de la gent.

Hem parlat d’una entitat, l’U.E. Petra, que crec que és la més antiga del nostre poble, ja que es va fundar el 1926. És una entitat que ha tangut alguna època més magra que les altres, que fins i tot alguns anys no ha existit com a tal, però que el seu esperit sempre ha estat present al llarg de tot aquest temps.
És una institució aglutinadora, que es nodreix de tots els segments del poble, (infants, joves, adults, majors, dones etc,) de qualsevol part del poble, de qualsevol estament, perquè tots tenen sempre en comú el mateix objectiu de practicar i progressar en l’esport que estimen.

Crec poder assegurar i no equivocar-me, que totes les famílies de aquest poble, al llarg d’aquests 86 anys, han tangut relació amb el club. Per haver estat jugadors, pares o mares de jugadors, col·laboradors, directius, socis etc… . Per això podem dir, sense equivocar-nos, que el club és tots nosaltres, és una de les entitats més representatives del nostre poble pel que respecta a la diversitat de gent que el conforma.

Parlar de la U.E. Petra i de tota la seva història seria llarg, però sí que crec que podem parlar de l’època més recent.

Devers l’any 1970, a Petra, l’equip de futbol no existia com a tal (era una d’ aquelles èpoques poc brillants del nostre club), i un grup de joves, amb moltes de ganes de divertir-se, i de cremar adrenalina, varen decidir que havien de muntar un equip de futbol i participar en les competicions oficials.
Posaren fil a l’ agulla, i el primer que necessitaven era que el camp estigués en condicions. Per això, els primers entrenaments d’ aquells joves va ser espedregar de valent, si no volien que les genolleres fossin grosses. A més, les porteries, element imprescindible per jugar a futbol, queien, i què feren? Varen anar a un pinar tallaren dos pins i un fuster els va fer les porteries (les col·locaren el dia del Corpus).

Muntaren una directiva i s’apuntaren a les competicions oficials. Això va fer renéixer les ganes de fer futbol al poble i en els propers anys es va estructurar, una altra vegada el club i tornà participar-hi molta gent.

De cada any s’avançava en la consolidació del club, augmentant els equips federats, fent petites reformes a les instal·lacions, sempre en la mesura de les possibilitats del club. La col·laboració de l’ajuntament era minsa, i molts d’anys no passava de cedir les instal·lacions.
Passat uns anys es fa la primera gran modificació de les instal·lacions, la construcció d’uns vestidors que varen ser l’orgull del nostre club. Vestidors que es feren un estiu, els horabaixes (en haver acabat el jornal), i que hi prengueren part tots els que en aquells moments érem al club, jugadors, directius, entrenadors, socis, i altres.

Mentrestant esportivament el club puja i cobra vida pròpia, i sobreviu als canvis naturals de gestors gairebé sense adonar-se’n, i cada gestor nou que arriba enriqueix l’entitat amb alguna aportació nova.

Després d’ uns anys l’Ajuntament compra els terrenys i duplica la zona esportiva, es torna fer una gran remodelació del camp (crec que la més gran i més avançada en aquell moment, es construeixen les graderies uns vestidors nous i el terreny de joc rebé una millora que el fan pràcticament l’enveja d’ altres pobles com el nostre.

Ara ja estam a l’època més recent i més contemporània del nostre club, i es van imposant noves formes de fer, no solament es modernitzen les instal·lacions sinó que també es modernitza la gestió i les formes de veure el futbol. I passa de ser un esport merament competitiu, a una organització que tracta amb al·lots petits, amb adolescents i amb adults. I es comença a introduir el concepte d’ensenyament, d’ensenyar a jugar a futbol, però no solament a jugar a futbol, ja es pretén introduir les altres aspectes de l’ensenyament: conviure, respectar, fer veure als al·lots que els contraris solament ho són dins el camp i que després poden ser amics o companys en altres vessants de la vida. Que el futbol es practica per fer relacions humanes, perquè passats uns anys recordem aquells companys o adversaris i puguem mantenir amb ells unes relacions professionals, o d’amistat.

Això és una de les pretensions dels gestors del nostre club durant els darrers 20 anys, i crec que en certa manera s’ està aconseguint.

Hem de recordar que al llarg dels darrers anys el nombre de practicants s’ha anat incrementant i actualment les fitxes del club sobrepassen llargament el centenar.
Des d’aquí encoratgem els actuals gestors a seguir en el camí traçat i en el de potenciar de manera ferma els valors morals i esportius en els al·lots.

Però ara hem de donar un pas enrere i situar-nos als voltants de l’any seixanta, i descobrim que en aquells moments el club no es diu U.E. Petra, sinó “Hispanidad”.

I és a l’any 1962, concretament al maig, quan es produeix un fet que creiem que ha de ser recordat per a nosaltres, l’Hispanidad, es proclama campió de Balears d’ aficionats, i ha de jugar una eliminatòria amb un equip de la península. Aquest equip és, ni més ni manco, el Barcelona. (A la segona part d’aquest acte, s’ aprofundirà en aquest tema).

Jo sols vull aprofitar aquesta fita per posar-los com exemple, ja que anaren a lliurar una batalla que sabien que la tenien perduda, però no defalliren i a més hi posaren tot el seu coratge i il·lusió.

I d’ aquesta batalla perduda en sortiren el fonaments del nostre club a l’era moderna, i que encara perdura.

Imitem aquesta postura, avui que les coses vénen mal dades, i afrontem els nostres reptes amb il·lusió, coratge, i sobre tot amb molta esperança, no hem de defallir per por al fracàs, d’ una batalla perduda en pot sortir un victòria final.

Aprofitem les festes per divertir-nos, per xerrar amb aquell que feia temps que no havíem vist, per gaudir en família de les activitats festives i, sobre tot, per refermar l’esperança en el homes, i les dones, en la humanitat.

Salut, i que per molts d’anys visca Petra, els petrers i les petreres, que visca Santa Praxedis, i que comenci la festa!