Pregó 2013

Senyora batlesa, regidors, amigues i amics:

S’altre dia de pagès, vaig aturar-me a s’Ajuntament a demanar-li a la batlesa per anar, de tant en tant, a l’arxiu municipal, ja que la recent jubilació parcial em permetia disposar de temps per dedicar-me a un dels meus somnis incomplerts: investigar sobre el nostre passat en general i, si hi havia material suficient, intentar extreure el possible sobre el període relacionat amb la Guerra Civil al nostre poble, més coneguda vulgarment com a “Moviment”.

Me va atendre molt amablement i, al mateix moment, va posar-me en contacte amb el regidor Tomeu Gual per a que m’acompanyàs a l’arxiu i em mostràs com està organitzada aquesta dependència; dies després amb En Tomeu anàrem a l’arxiu. Molt agraït, senyora batllessa i regidor, per la vostra amabilitat i bona disposició: gràcies

Aquesta visita degué obrir l’enteniment de la batllessa i dies després vingué a ca nostra acompanyada del regidor Biel Alomar per a proposar-me esser el pregoner d’aquestes Festes de Santa Praxedis-2013. En aquells moments, la meva família i jo, estàvem prou preocupats per una qüestió, que ara no ve al cas, relacionada amb l’ajuntament i el darrer que hagués pensat és que em vinguessin amb aquestes. Volien que el pregoner de les festes fos un historiador.

Ara sí que anam bé!, vaig pensar. Historiador jo? Què més voldria! He de reconèixer que aquesta ha estat sempre la meva il·lusió, però, per desgracia, no som historiador i així els ho vaig dir. Som simplement un aficionat a la Historia que, per circumstàncies de la vida, s’ha hagut de dedicar a l’ensenyança perquè, encara que no ho paresqui, meng… poc, però meng, i sa dona i els meus fills també i de la investigació no es pot viure…. Ara és quan esper que la vida em permeti dedicar-me un poc a fer el que sempre he somiat: la recerca del passat del nostre poble.

Sa veritat és que, tot i els temors que m’inspirava la tasca, no em vaig fer pregar gaire i vaig acceptar: és tot un honor fer el pregó del teu poble. Ara bé, altra cosa és estar a l’altura de les circumstàncies i en els darrers dies, per diverses raons, a punt he estat de tirar sa tovallola però, com ja deia el P. Serra: “Sempre endavant, mai cap enrere”, vaig aguantar i… aquí som

Permeteu-me que, abans d’entrar de ple en el pregó, mencioni, encara que de manera breu i superficial, la celebració de dos esdeveniments que confluiran en Petra en la tardor d’aquest any 2013: la celebració del primers centenaris de l’arribada de la corrent elèctrica i la inauguració del monument a fra Juníper Serra amb motiu del segon centenari del seu naixement.

Ambdós esdeveniments estan evidentment lligats i perfectament planificats en dies successius, ja que l’ocasió així ho mereixia: el 27 de setembre de 1913, a les 7 del cap vespre, se inaugura i beneeix solemnement la “fábrica de electricidad” i el dia següent, el 28 de setembre, el monument al P. Serra a la plaça que duu el seu nom. No cal dir que en els dos actes no hi va faltar la presencia de les primeres autoritats civils i religioses encapçalades pel “Rector Coll” “… revestido de capa pluvial” i que l’assistència de veïns fou massiva. Evidentment, després dels actes, “sirvióse delicadamente espléndido lunch” com diu S. RUBÍ en la seva obra “La Villa Real de Petra”.

La implantació de la corrent a Petra és deguda a la iniciativa de Juan Esteva Sancho, més conegut com “L’Amon Juan de Sa Cabaneta”, possessió del terme de Petra i que fa partió amb el de Santa Margalida.

“L’Amon Juan”, sempre segons RUBÍ, nasqué a Artà però es casà a Petra amb Na Bàrbara Font Torres i morí en aquest poble el dia 2 de novembre de 1953. Ell era el propietari de la fàbrica de corrent situada en el carrer Sol, aprop de “s’Estació”, i que fou montada per l’enginyer Enrique Ordinas Cruellas. Anys després, el 1920, “L’Amon Juan” juntament amb “El senyor de Ca N’Homs”, muntaren, en aquest mateix solar, la primera farinera de Petra, aprofitant la força motriu de la Central que proporcionava el motor de gas pobre alimentat per estelles. Aquesta farinera va esser adquirida després per “L’Amo Antoni Pacheco” i en l’actualitat es propietat de la seva filla Magdalena.

El dia següent a la posada en marxa de la “fábrica eléctrica”, com jas’ha dit abans, se inaugura el monument a Fra Juníper Serra, obra del escultor Guillem Galmés Socías, nascut a Palma el 16 de gener de 1845 i mort en aquesta ciutat el dia 1 de juny de 1927. Prolífic escultor (poc abans de morir presumia de tenir obres en totes les esglésies de Mallorca) i “petrer de soca-rel”, com solia dir ell, encara que hagués nascut a Palma. Segons RUBI, era freqüent sentir-li dir “vaig a ca nostra” quan venia al nostre poble. Aquí tenia “la casa pairal” en el carrer Ordines i diverses finques rústiques. Sols a Petra, TORRENS comptabilitza 14 obres, entre les que destaca el monument al P. Serra i altres com el portal lateral de l’església parroquial, les imatges de Nostra Senyora dels Dolors, Sant Miquel, Sant Joan Batista, etc. Fou deixeble del famós escultor català Adrián Ferrán, més conegut com “L’Adrià” (res a veure amb el cuiner) i, dit amb poques paraules, d’ell s’en pot escriure un llibre.

I, per acabar aquest apartat, posa’m-hi un poquet d’humor. Contava “L’Amon Nadal Bon Atlot” a l’entrevista que li realitzà En Miquel Coleto, en ocasió del seu centenari, que l’endemà de la inauguració de la central, per fer-li més cas i festa i també per a que ho vessin millor, li col·locaren al P. Serra una bombeta just damunt el cap i que, sense més ni pus, la bombeta rebentà… algú pot pensar en un miracle del nostre Beat, però no em consta que aquest miracle figuri en el procés de beatificació del P. Serra.

El proper 24 de novembre, aproximadament a la una de sa matinada, es compliran 300 anys d’un fet que, agradi o no, tendrà àmplies repercussions internacionals: neix en aquesta vila de Petra Miquel Josep Serra i Ferrer, més conegut com a Fra Juníper Serra, P. Serra per a tots els petrers, possiblement un dels mallorquins més universals, si no el que més, que ens ha proporcionat aquesta estimada terra mallorquina. Setanta anys, nou mesos i quatre dies després, a les dues del migdia del 28 d’agost de 1784, moria a San Carlos Borromeo, a l’Alta California, a l’oest dels actuals Estats Units. “Navegà uns 10.000 kilòmetres, mentre que a peu en cobrí gairebé 9.000”, assenyala TOMÀS VIBOT en la seva obra “Juníper Serra. El viatge”.

El seu lema, “Sempre endavant, mai cap enrere”, frase extreta de la carta d’acomiadament dirigida als seus pares, el dugué a dedicar cinquanta-quatre anys de la seva vida com a religiós, trenta cinc dels quals ho va fer com a missioner. En els darrers 14 anys de la seva existència en què, aparentment, el declivi físic es fa patent en qualsevol cos humà, és quan ell du a terme una impressionant activitat, fundant en aquest període 10 missions, una per delegació, San Fernando de Vellicatá, i nou a l’Alta Califòrnia de forma directa: San Diego de Alcalá, San Carlos Borromeo, San Antonio de Padua, San Gabriel Arcàngel, San Luís Obispo de Tolosa, San Francisco de Asís, San Juan Capistrano, Santa Clara de Asís i, finalment, San Buenaventura. Missions que es convertiren algunes d’elles en grans metròpolis, com són en l’actualitat San Francisco i Los Ángeles. Són precisament aquests fets, duits a terme en els darrers anys de la seva vida, els que més fama internacional donen a aquest petit gran frare del Pla de Mallorca, considerat capdavanter de Califòrnia i un dels cofundadors dels Estats Units d’Amèrica del Nord.

Però en aquest breu relat que avui feim del Pare Serra no vull referir-me a aquests sens dubte grans fets que tots de sobra coneixem, ni tampoc a contar-vos la seva vida, si no més bé a coses més simples, a petits detalls de la seva personalitat. Aquí i ara, vull esser sincer: jo sempre havia estat un anti-juniperià. Sempre havia vist a Juníper com un conqueridor disfressat de frare, un explotador i un aniquilador més dels indis americans. La culpa no tota meva: la LLegenda Negra havia donat els seus fruits i, a més, ningú s’havia preocupat de donar-me a conèixer realment al P. Serra. El simple fet de fer aquest aquest pregó m’ha fet canviar d’opinió. Essent enguany el tercer centenari del seu naixement m’obligava forçosament a haver de parlar d’ell i, en conseqüència, a informar-me. Al manco per això valia la pena fer el pregó.

A part de la tasca evangèlica més o manco lloable, això depèn de les conviccions de cadascú, Juníper instrueix, respecta, ajuda i protegeix als indis davant els a vegades freqüents abusos dels colons, militars i autoritats de la administració espanyola. Evidentment no es perfecte i algun defecte tendrà… però no hem de caure en la temptació de jutjar, amb ulls i mentalitat del segle XXI, un fets i costums propis del segle XVIII.

No és, ni pretén esser aquesta exposició una conferència o un panegíric del P. Serra, entre altres coses perquè no reunesc les condicions suficients per a fer-ho. Però sí vull mencionar-vos alguns detalls significatius que he pogut trobar i que ens poden ajudar a entendre un poc més la seva personalitat. Vet aquí alguns d’aquests detalls:

*La humilitat, l’amor humà, el dolor i l’amor diví posats de manifest en la carta d’acomiadament, que parcialment transcriu VIBOT, escrita en un català circumstancial on els efectes del Decret de Nova Planta són més que palpables; carta que està dirigida al seu company Francesc Serra, frare del convent de Sant Bernardí de Petra, per a què la llegesqui al seus pares analfabets i on es pot llegir:

“(…) Amigo del meu cor en esta hem faltan paraulas (…) para despedirme y para repetir-vos la súplica del consuelo de mes pares que no dubto no los faltarà la sua aflicció (…).

Dir-los que jo no dix de sentir el no porer estar més prop de ells (…) para consolar-los; però pensant també que lo primer és lo primer y que lo primer es fer la voluntat de Déu, que ningua altre cosa pera mor de Déu los he dexats. Y si yo por amor de Déu (…) som enforçat a dexar-los (…) també ells per amor de Deú estiguen contents de quedar privats de la mia companyia (…)

Que se alegran de tenir un sacerdot (encara que mal y pecador) que tots los dias en el st. Sacrifici de la missa prega per ells ab to esfuerso y moltíssims dias aplica solament per ells la missa para que el Señor los assisteca, que no les falt lo necessari para el sustento, les don paciencia en els traballs, resignació a la sua voluntad, pau i unió ab tot el món, valor para resistir a las tentasions de el demoni y finalment quan sia convenient una mort reconeguda y ab la sua santa graci. Si yo ayudat ab la gracia de Déu arribàs a ser un bon religios serian més afficàs las mias oracions y no seria ells poch interesats en esta ganancia(…)”

*Obediència estricta als preceptes franciscans, així com l’austeritat, mil vegades demostrades quan reiteradament decideix viatjar a peu, sempre que no hi hagués una força major, tot i tenir una nafra en una cama causada per la picada d’un insecte que el turmentà els darrers 35 anys de la seva vida.

*Predisposició al servei quan, segons el seu amic FRANCESC PALOU, davant la manca de missioners a la zona de Sierra Gorda, s’hi oferí per anar-hi immediatament dient al pare Guardià: “Ecce ego, mitte me” (aquí som, enviau-me).

*Respecte a la cultura i llengües indígenes i utilització del bilingüisme. Quan arriba a Jalpan, en els inicis de la seva aventura americana, el primer que fa és aprendre la llengua dels nadius (el pame), no com altres que imposaven el castellà. Tradueix el catecisme a la llengua nadiua i comença a predicar en Castellà. MAYNAR GEIGER diu que a l’hora de resar a les missions conduïdes per Serra “Se usaban en días alternos la lengua local india y el español”.

*Tolerància i llibertat. També afirma GEIGER: “A los misioneros se les prevenia que no se dejaran arrebatar del celo excesivo y se les avisaba que distinguieran entre obligación estricta y simple consejo(…) Los indios más inteligentes debían ser estimulados a recibir los sacramentos (…) si bien había que darles libertad en esta materia.”

*Entrega, dedicació, esforç i solidaritat. VIBOT assegura que “Serra no actuà sols des del caire religiós. Amb molt d’esforç i tenacitat, ordenà civilment aquella terra pame, transformant-la en una societat comunal amb una distribució caritativa de béns (…) Hi dugué llavors, bísties, ensenyà a llaurar… tot gràcies a la inversió que féu del seu propi sou, concedit per Sa Majestat”

*Valentia, por i confiança en Déu. Havent atacat els comanxes la missió de San Sabá, aquesta resultà totalment destruïda i morts tots els missioners. El virrei sol·licita quatre missioners per esser-hi enviats. Segons PALOU, Serra no dubtà ni un moment en presentar-se voluntari, però en una carta dirigida al seu nebot fra Miquel de Petra, el 29 de setembre de 1758, Serra no es mostra tan entusiasmat: “Para donde voy (…) la nación se llama de los Apaches (…) Allá pues (…) envia ahora la obediencia a este miserable pecador tu tío (…) Conozco mi inutilidad y tibieza para tanta empresa. Pero poderoso es Dios para hacer por medio de la misma nada obras que sedan en mucha gloria suya”

*Respecte a la dignitat humana quan en el “Itinerario para párrocos de indios” escrit el 1668 pel bisbe Alonso de la Peña Montenegro, i que el P. Serra seguia estrictament, es fa constar que tractar amb crueltat els indis es considera pecat mortal i que s’ha d’aplicar sempre la clemència.

* Un cert sentit de l’humor. En una de les seves cartes menciona que, havent-se trobat amb un indi anant cap a San Diego, “… estando conversando con nosotros se agachó, y como no había ropa que quitar, prontamente se puso a hazer su necesidad… y se quedó tan sereno como descargado”

*En contra de la repressió dels indis i a favor del perdó, posats de manifest després de l’atac dels nadius a la missió de San Diego durant la nit del 4 de novembre de 1775 i en el que mor el seu amic santjoaner fra Lluís Jaume. En una carta dirigida al virrei Juníper Serra demana clemència per els culpables d’aquesta mort: “Una de las cosas que pedí al Ilustrísimo Visitador General… fue que si los indios, fuesen gentiles, fuesen christianos, me matavan, se les havía de perdonar, y lo mismo pido a vuestra Excelencia”. Finalment les recomanacions del P. Serra foren ateses i es signà una amnistia.

*Conflictes amb els espanyols: són moltes les friccions i enfrontaments del P. Serra amb colons, militars i autoritats espanyoles, com va passar a Jalpan per la tinença i explotació de terres que els missioners conreaven per abastir a indígenes i missions; pel fet de que no agradava a molts dels militars, que tenien l’obligació de protegir les missions i missioners, de rebre ordres en determinades circumstàncies dels religiosos i per la convicció de que els religiosos s’havien de sotmetre sempre a les ordres militars; pel tema dels indis, ja que per alguns d’ells, com el comandant Pere Fages, se n’estaven cristianitzant massa i no hi havia menjar per tothom (Fages resultà destituït com a resultat de l’enfrontament amb Serra); per l’excomunicació del comandant Rivera per no respectar el dret d’asil d’un indi que havia participat en la revolta en que havia mort fra Lluís Jaume i que s’havia refugiat dins l’església; per la prohibició de les autoritats a fra Juníper de la facultat de confirmar, facultat concedida per el Papa, i la corresponent negativa de Serra a complir les ordres civils, etc., etc.

Com he dit abans, possiblement el P. Serra no és perfecte i alguna cosa criticable té . En el manual citat fa uns moments, “Itinerario para párrocos de indios”, es menciona el fet de que estava permès castigar els indis amb assots i altres penes. Desconec si fra Juníper va utilitzar aquest recurs, evidentment censurable des de la mentalitat d’avui en dia, i fins quin punt ho va fer (sí vaig sentir un comentari al respecte, realitzat per un asistent a la presentació d’un llibre a l’Ajuntament) .

Respecte a la utilització del castellà no hi ha res que objectar, el Decret de Nova Planta de Felip V, en vigor a la nostra illa des de 1715 (dos anys després del naixement de fra Juníper), era d’obligat compliment. Es d’agrair que el manco el nostre petrer pensàs en les capelles del convent a l’hora de posar els noms a les noves missions i fins i tot que posàs per nom a un infant Bernardino de Jesús i a una nineta la batiàs amb el nom de María del Buen Año, nom que em fa mal a ses orelles, però… tot són gusts! El Decret de Nova Planta complia els seu objectius.

Això sí, en els mapes de l’època apareixen noms com Nuevo Santander, Nuevo Reino de León, Santiago de Compostela… però no el de Petra, Sant Praxedis, Sant Pere, ni de cap de les capelles de la parròquia.

300 anys després del naixement de Miquel Josep Serra i Ferrer, 2013 ha estat reconegut com Any Juniperià, amb repercussió nacional i internacional. Molts han estat els actes promocionals realitzats i que es realitzaran en el seu honor aquí, en el nostre poble, i en altres indrets: conferències com la de Antonio Picazo Muntaner o la del nostre paisà i bon amig meu Antoni Garí; presentació de llibres com el de Tomàs Vibot i el de Rogelio Bustos y Catalina Gayá; visita de guies turístiques per tal de donar a conèixer Petra i tot el que envolta a Juníper; diades religioses; documental amb participació de diverses productores i televisions nacionals i internacionals; presentació del vi 1713 de les bodegues Vins Can Coleto; projecte d’agermanament amb el municipi català de Balaguer (bressol del virrei Gaspar de Portolà que mantingué amb Serra una molt bona relació); projecte de remodelació de la Plaça de Fra Juníper, amb una important aportació de ENDESA (21.000 €) i, això sí, bones paraules del Consell de Mallorca, però fins ara sols això: bones paraules i res en concret.

Vull acabar aquesta intervenció damunt el P. Serra recalcant unes paraules de Tomàs VIBOT sobre l’èxit de Serra i la seva personalitat “… qui malgrat vents contraris -oposicions dels poders civils o militars, rebelions del indis,etc.-, dugué a terme els seus propòsits… Serra és un dels millors paradigmes de la posada en pràctica de la voluntat per damunt de qualsevol altra cosa… de la idea en féu una veritable praxis”

Amigues i amics: són ses festes. Ses festes per excel·lència d’aquest poble, dedicades a Santa Praxedis, patrona de Petra, de rebot i per sorteig, des de el 6 de setembre de 1643. I dic de rebot i per sorteig per que, com diu el P. Torrens en la seva obra “Apuntes Históricos de Petra”, els jurats, o el que avui diríem regidors, d’aquesta vila “ante la indecisión de elegir entre Santa Práxedes y San Sebastián, sortearon dichos nombres y salió elegida patrona Santa Praxedes”. Aquesta elecció duita a terme a la Sala de la Universitat de Petra, avui li diríem ajuntament, donava compliment al decret del 13 de setembre de 1642 del Papa Urbà VIII que manava que “a cada poble es celebrés festa de colenda (de guardar) únicament la de un sol patró”, segons RUBÍ en el seu llibret “Santa Praxedis Patrona de Petra”. Així mateix, el germà Rubí s’estranyava del fet que, com diu textualment, “semblava natural que tots a la una s’haguessin inclinat per la de Sant Pere, que es venia celebrant des de temps immemorial. Però no fou així; ni tan sols s’en recordaren del Sant Pescador de Galilea a l’hora de insacular”. Ara bé, “aquesta actuació es en part comprensible… perquè la devoció a Sant Pere… no era una devoció afectiva i interessada, com podrien ser les de Sant Sebastià i Santa Praxedis, abogats contra la pesta”. Hem de tenir en conte que, en aquell temps, la dependència econòmica de l’agricultura era pràcticament total i que les circumstàncies climatològiques adverses tenien com a primera conseqüència l’aparició de la fam; si en aquesta situació de població subalimentada hi afegim la mancança de medicines, és lògic imaginar que la sola presència de qualsevol tipus de malaltia de caire contagiós tenia conseqüències catastròfiques per a la població. Així idò, en aquestes circumstàncies i l’elecció de la Santa com a Patrona era més que lògica

Poc i obscur és el que sabem d’aquesta santa. Tradició i llegenda es mesclen i contradiuen, fins i tot hi ha qui dubta de la seva existència. Pareix que visqué en el segle II, que era d’origen noble, que donava ajuda i protecció als cristians perseguits i que morí en temps de l’emperador Marc Antoni, possiblement martiritzada, un 21 de juliol de no se sap exactament quin any. El que sí és cert és que avui, 370 anys després de la determinació dels jurats d’aquest poble sobre la santa, en concloure aquest acte, començaran oficialment les Festes de Santa Praxedis-2013.

Seran uns dies en que encara que anem de festes, la processó anirà per dedins. Molts són els problemes que ens enrevolten i preocupen, no tan sols com a persones sino que fins i tot ens donen la sensació de que fan perillar la nostre existència com a poble… Sembla que, quasi 300 anys després de 1715, nous Felips V cavalguen de nou i que nous Decrets de Nova Planta ens amenacen, camuflats en una pseudo-democracia basada en una majoria absoluta.

Tenim la sensació de que, pot ser no tots, però sí massa, dels nostres polítics, molts d’aquells que elegirem com a nostres representants, de cada vegada estan més allunyats de nosaltres i de que menys ens representen; de que es serveixen de la política en lloc de servir a la política i de que l’únic que els hi interessa és el seu benestar personal, passant olímpicament del poble que els ha elegit.

Veim que els nostres joves no troben feina i que els que en troben el fan amb unes condicions indignes; veim com a sovint molts caps de familia perden el seu lloc de feina i es veuen abocats al carrer, sense il·lusió, sense esperança, sense saber que dur a la boca dels seus fills; veim com els nostres vellets es troben sols, amb unes pensions totalment insuficients i amb un futur precari; veim com els hi neguen o com perillen els seus estalvis de tota una vida, suats gota a gota. Veim a massa famílies que es queden sense teulada abocades a la fam i a la desesperació.

Ha arribat l’hora de que els polítics es deixin de beneitures i de possiblement merevelloses ideologies però que, en aquests moments en que és necessari juntar forces per tirar endavant, resulten absurdes i ineficases. Ha arribat el moment de que, des del primer mandatari de l’Estat fins el darrer regidor de l’ajuntament més insignificant, es dediquin a fer POLÍTICA, i amb majúscules, que per això els varem elegir.

I, avui, després de sopar, anirem a Sa Plaça i prendrem una granissada o un gelat, una cervesa o tal vegada un combinat… o un “mojito”… o dos! Començarem parlant del temps i dels paperins (banyats, com sempre, per seguir la tradició). També del dimoni i ses xeremies, de ses clovelles, de ses berbenes, de com se presenten es conills i ses perdius, d’en Mouriño i d’en Guardiola, d’es català i de s’anglès… i… de què més parlarem? Està ben clar : de sa crisi i de s’atur; d’en Sabater (com deia Mon Pare, al cel sia) i de s’herència; d’en Rajoy i d’en Bárcenas… i dobles o triples comptabilitats; d’es ERES i d’en Griñán; d’es cas Gurtel i d’en Camps; d’en Torres, n’Urdangarín i na Cristina; d’elefants i princeses; d’en Mates i na Mato; de na Mª Antònia, en Nadal i en Bartomeu Vicens; de bancs i desnonaments; de preferents i subordinades… Mare meva, quin desastre!!! Però aquesta és sa realitat, per desgracia, sa trista realitat. I, si és així, perquè ho he de callar?
Així i tot, abans d’anar a jeure, ens direm: Bona nit i què molts d’anys! I així ha de ser, perquè la vida continua i cal tirar endavant.
Vendran temps millors, no ho dubteu. Lluitem per a què així sia i encara que la cosa pinti negra no oblidem la màxima del nostre petrer més gran:

“SEMPRE ENDAVANT, MAI CAP ENRERE”

Bones festes, que molts d’anys i aquest que no cont!