Pregó 2014

Fa anys i més anys, tal volta segles, segons he llegit, fou poc després de la creació, un grapat de colors començaren a discutir-se quin d’ells era el més important, el més útil i el més estimat.
El color verd deia: No hi ha dubte, jo som el més important; som signe de vida i esperança, som el color que la natura ha triat per les herbes, les fulles i els arbres. Sense mi no viurien els animals. Mirau entorn i veureu com estic en la majoria de les coses.
De cop interromp el blau: tu sols penses en la terra, però aixeca els ulls i fitxa’t en la mar. L’aigua de la pluja és la font de la vida i del mar la xupen els núvols. El cel és espai, i pau i serenor. Sense la pau no serieu sinó uns ximples aficionats.
En aquell moment el color groc amb gran rialla irònica diu: ¡Vosaltres sou tan seriosos! Jo pos en el món alegria, rialles, calor … El sol és groc, la lluna és groga i les estrelles són grogues. Cada vegada que mirau un gira-sol, és tot el món que comença a somriure. Si jo faltàs, faltaria l’alegria.
Pren la paraula el color taronja i diu: Jo som el color de la salut i de la força. Per ventura no som molt freqüent, però sí molt apreciat per les necessitats internes de la vida humana. Jo aport les vitamines més importants. No us oblideu de les pastanagues, carabasses i taronges, mangos i papaies. No estic tot lo sant dia donant voltes, però quan a la posta o sortida del sol pos color el cel, és tan impressionant la meva bellesa que ningú pensa en vosaltres.
El color vermell havia estat escoltant, però ja no pogué aguantar més i en força diu: Jo som el color de la valentia i del perill. Duc foc dins la sang. Estic sempre disposat a lluitar per una causa. Si jo no hi fos la terra seria com la lluna: sense vida. Som el color de l’amor i de las passió; de la rosa vermella, de la flor de Nadal i de la rosella.
El púrpura envermellí en tota la seva força. Era molt alt i parlà amb gran prosopopeia: “Som el color de la reialesa y del poder. Els reis, els caps d’estat i els bisbes m’han triat sempre com a signe d’autoritat i saviesa. La gent no me qüestiona, m’escolta i m’obeeix”.
És ara el color gris qui de forma assossegada, però igualment ferma intervé per dir: Pensau en mi. Som el color del silenci. Si jo faltàs, serieu superficials. Represent el pensament i la reflexió, el crepuscle i les aigües profundes. Som necessari per l’equilibri i el contrasta, per l’oració i la pau interior.
Així fou com cada un dels colors presumia de ser el millor. I a cada moment la discussió es tornava més renouera, fins que de sobte i en gran estrèpit retrona un llamp i comença a caure aigua de bombolla i els colors assustats s’arreceren i s’acosten un a l’altre cercant protegir-se.
I la pluja amb veu forta els digué: ¡Colors! Estau ben equivocats lluitant entre vosaltres mateixos per veure qui dominarà damunt els altres. ¿No sabeu que Déu vos ha fet a tots assenyalant a cada un el seu objectiu únic i diferent? A tots vos estima per igual. Ajuntau les mans i veniu amb mi. Déu vol fer de vosaltres un gran arc de colors que s’estengui per tot el món com a record de que a tots estima, com a senyal d’esperança i de que podeu viure en pau. És l’arc de Sant Martí.

Gràcies a la popularitat que la meva, de vegades, imprevisible actuació m’ha donat, avui estic aquí. És per això que jo, he vingut cap aquí, per que malgrat tot, pot ser el fet de haver estat rector d’aquest poble des del novembre de 1969 fins l’agost de 1975 encara avui em legitima històricament, a ocupar aquest lloc de pregoner i des d’aquí convocar-vos a la festa de la vostra Patrona Santa Praxedis i a l’alegria general.
Qui s’oblida de la festa, s’oblida de si mateix.
La festa és cosa seria, i a l’hora és també una responsabilitat per a qui la gaudeix.
El fet d’anar de festa, significa que ets capaç de sentir alegria i de comunicar-la als teus veïns, als teus amics i, si en tinguessis, també als teus enemics.
L’alegria és una fórmula màgica i purificadora que exorcitza els mals esperits en el cas que existeixin i que ens demostra que estam vius.
No s’hi pot anar de bromes, amb la alegria.
Insistesc, és una responsabilitat.
Cuidem-la, reguem-la i fem-la créixer. No la deixem pansir.
Sentir alegria és un deure que tenim envers aquelles persones que no la tenen per la raó que sigui.
Fassem de la nostra festa, un brindis per ells.
Fassem del nostre bon desig de festa, un acte conscient, solidari i ple de naturalitat.
Perquè ningú no es quedi sense participar en aquest esclat de tradició, cultura i identitat, divertim-nos a la salut de tothom, a la salut de tota la gent.
Deixau-me doncs que sigui el primer en desitjar-vos salut! I comencem la festa.

Certament no m’és una tasca fàcil fer aquí, a dins aquesta estimada església, un pregó. Estic acostumat a altres tipus de parlaments. Des d’aquest mateix lloc, on ara estic, vos he parlat en les homilies i catequesis i si bé no és aquest el primer pregó a Petra, ja que fa uns anys vaig pregonar la vostra festa de Sant Antoni, fou en el local de les escoles.
A la majoria de pregons que he escoltat, s’ha posat molt d’interès en ressaltar la història del poble. Es parla dels personatges que bé per la cultura, la religió, les arts o l’entrega al altres han escrit les pàgines més glorioses de la història local. Altres han fet referència a la vida de cada dia, farcida d’anècdotes interessants, recordant el orígens i vivències dels pares i padrins.
Una visió interessant, on cada pregoner ha posat el granet d’arena per omplir els buits de la història i ens han apropat amb nostàlgia a unes èpoques passades i a unes persones moltes de les quals ja no hi són.
D’aquesta història que podríem anomenar història escrita en lletres majúscules, heu tingut una bona ocasió de recordar-la aquest any del tercer centenari del naixement del fill més preclar del poble, el Beat Juníper Serra i amb ell heu recordat a Don Francesc Torrens i Nicolau, el primer petrer investigador i divulgador de l’obra extraordinària del Pare Serra.
Jo voldria referir-me ara a unes pàgines de la història local escrites amb lletra minúscula, però lletra escrita amb la tinta de gran il·lusió.
Els sis anys de la meva estada entre vosaltres, els record com anys viscuts a un poble religiós on hi brillaven amb força els valors de la solidaritat i participació. Valors que desig siguin també ara ben presents entre els petrers ja que són font de creixement, unió i pau i alegria.
Així brillarà dins el poble de Petra l’arc de Sant Martí que és l’arc de l’esperança i del bon viure amb pau.
Quan la Senyora batlessa, acompanyada d’altres dos regidors de l’Ajuntament, vingueren a convidar-me per fer aquest parlament, recordàrem els fets que encara ara, després de quasi quaranta anys, estan presents en la memòria.
Eren uns altres temps. No dic ni millors ni pitjors, però sí uns altres.
I també ho érem nosaltres. Estàvem a les darreries d’una època política i acabàvem de celebrar el Concili Vaticà II.
L’empenta i la il·lusió dels nostres 30 o 40 anys d’edat ens movia a cercar formes noves de viure la nostra ciutadania tant de la, en paraules de Sant Agustí, ciutat terrenal com de la ciutat del cel.
Recordaré com a les primeres reunions, tingudes a “Sa Catòlica”, esbrinàvem les raons, no del tot convincents, sobre la coeducació a les escoles, que si bé encara no era obligatòria, era la meta cap a on caminàvem. A les hores jo duia 12 anys fent feina en col·legis i coneixia bastant aquest camp.
També coneixia com en un futur, no molt llunyà, tindrien gran importància en els consells escolars les associacions de pares i, com qui té foc en les sabates, ens reunirem a la casa rectoral en Rafel, que era pare de família; en Joan, pare de família i amb títol universitari (a tot dos Déu els tengui a la glòria); en Miquel, professor de matemàtiques; en Bartomeu, director del grup escolar i jo mateix. I a aquestes reunions redactàrem els estatuts de l’associació dels pares de alumnes de les escoles de Petra. Si no fou la primera associació a Mallorca, fou certament de les primeres. I una vegada aprovats els estatuts pel Govern Civil i, per tant, ja amb personalitat jurídica convocàrem tots els pares que tenien fills a les escoles i en el local del cine, en el carrer de Ciutat, elegiren en votació personal el primer president de l’associació, que fou en Rafel Bauzà.
Perquè hi havia uns quants joves, i no tan joves, il·lusionats i unes dones sacrificades organitzàrem uns campaments a Sa Ràpita de Campos, a Cala Murta de Formentor, a Sa Colònia de Sant Pere o en el Port Vell de Son Servera, on, en dos torns, uns seixanta nins i nines ho passaven d’allò més bé fruint de quinze dies de la vorera de la mar, de competicions esportives, de convivència alegre i amistat.
La única finalitat que ens proposàvem els organitzadors era que els nins disfrutassin i que comprenguessin que la bona convivència ens feia feliços, encara que no tinguéssim les comoditats de ca nostra.
Com ens ho arreglaven, no ho sé. Vos diré que, si mal no record, amb molts pocs doblers, però amb molta il·lusió i feina ho aconseguíem.
Sí, voldria agrair la seva feina a aquelles dones que en gran paciència ens preparaven el menjars del matí, migdia i vespre a més del berenar del capvespre. L’única recompensa humana que tingueren fou el cansament. ¡Gràcies!, encara que no vos anomeni, vos record, i bé!
I perquè, com els colors de l’Arc de Sant Martí, aquestes persones de què parl estàvem ben units per un mateix anhel, aconseguírem que la Parròquia que no tenia moltes possibilitats econòmiques, però tenia i té una gran rectoria amb un gran corral, posàs un tros de la rectoria, per altra part inutilitzat i inutilitzable, i la meitat del corral a la disposició de les persones i aconseguírem un lloc que amb nom bastant pretensiós, anomenàrem i encara ara anomenam es poli.
Allà fou el lloc on molts dels al·lots i joves agafaren per primera vegada en las seves mans una raqueta de tenis, aprengueren a encestar en la canastra del bàsquet i jugar al baló-volea o voleibol. Sols teníem una xarxa o “ret” que si la posàvem més alta, servia pel voleibol i si més baixa era pel tenis.
I fins i tot hi férem una mini aula escolar, on un grup dels adolescents hi pogueren cursar el que anomenaven batxiller elemental.
Aquestes i altres accions que no recordaré per no ésser pesat i abusar de la vostra benevolència, són exponent dels valors presents i que feien de Petra un poble religiós, unit i solidari.
No sabrem mai quina influència hi tendria en el creixement d’aquests valors la vostra Patrona Santa Praxedis a qui dedicam les festes patronals.
Sabem d’ella que fou una de les verges dels primers temps del cristianisme que com a diaconessa, consagrà totes les seves activitats, els seus béns i la seva vida al servei dels necessitats i, sobre tot, dels condemnats al martiri.
Vaig tenir i entregar a la vostra Parròquia una còpia feta a mà del breviari de l’any 1488 propi de la festa de Santa Praxedis. La titula “Santae Praxedis Virginis”, no li diu màrtir però sí que en les antífones i lectures li dóna el títol de Màrtir de desig.
Déu volgué que el seu martiri consistís en viure molt de prop el martiri dels altres. Així ho canta el nostre gran poeta i bon sacerdot Mn. Llorenç Riber, escriu:

Fóreu exempta del combat:
no fóreu molta com el blat,
ni com el cànem macerada;
com el raïm no us premé hom,
qui és ell tot sang; ni fóreu com
el bell llorer destralejada.
Conten que assistia i encoratjava els condemnats al martiri i després recollia amb les seves mans la sang vessada d’aquells màrtirs.

No és vostra, no, la bella sang
que tiny el cast ivori blanc
de vostres mans: d’una rosada
vermella el món era florit;
tan bon esplet n’haveu collit,
que en sou romasa emporprada

Els vostres jorns foren de pau;
més, molt furtiva i molt suau,
amb lentes passes sigil·loses,
amb un anap de baume fi,
amb mans d’amor i amb draps de lli
pensàveu plagues glorioses.
No us veia mai la llum del jorn;
ans, quan la nit al bell entorn
del món dormit, es feia bruna,
us coneixia cada estel;
o us abrigava amb son blanc vel
els cast silenci de la lluna.

I acabaré amb aquestes estrofes dels goigs
Santa Praxedis gloriosa,
vencedora en el combat,
ajudau-nos en la lluita
que el viure ens ha imposat.

Conservau la fe de Petra
feis que tots siguem germans,
beneïu les nostres cases,
beneïu els nostres camps.
Deu-nos pau, salut i joia,
d’aquí la pesta allunyau
siau nostra protectora
amb la Verge de Bonany.
Amics petrers és l’hora de les vostres festes.
Oblideu, si és possible, els problemes de cada dia i ¡feis festa!.
Molts d’anys i anem de festa.